El Cap indi Seattle

17 Apr 2017

 

 

El 1854, el President dels Estats Units d'Amèrica, Franklin Pierce, va fer una oferta per una gran extensió de terres al nord-oest dels Estats Units, en la que vivien els indis Swaminsh, oferint en compensació crear una reserva pel poble indígena. La resposta del Cap indi Seattle, que transcrivim a continuació, ha estat considerada, durant el temps, com un dels més bells i profunds manifests a favor de la defensa del medi ambient:

 

"El Gran Cap de Washington va enviar paraula que desitja comprar la nostra terra. El Gran Cap ens envia també paraules d'amistat i bona voluntat. Apreciem molt aquesta delicadesa perquè sabem la poca falta que li fa la nostra amistat.

Anem a considerar la seva oferta, doncs sabem que, si no ho fem, l'home blanc vindrà amb les seves armes de foc i prendrà les nostres terres. El Gran Cap de Washington pot confiar en la paraula del Gran Cap Seattle, amb la mateixa certesa que confia en el retorn de les estacions.

Les meves paraules són immutables com els estels del firmament.

 

Com pot comprar o vendre el firmament, ni encara la calor de la terra? Aquesta idea ens és desconeguda.

 

Si no som amos de la frescor de l'aire ni del fulgor de les aigües, com podràn vostès comprar-les?

 

Cada parcel·la d'aquesta terra és sagrada per al meu poble. Cada brillant mata de pi, cada òbol en les platges, cada gota de rosada en els foscs boscos, cada altell i fins al so de cada insecte és sagrat a la memòria i al passat del meu poble. La saba que circula per les venes dels arbres duu amb si les memòries dels pells vermelles.

 

Els morts de l'home blanc obliden el seu païs d'origen quan emprenen els seus passejos entre les estrelles; en canvi els nostres morts mai poden oblidar aquesta bondadosa terra, ja que és la mare dels pells vermelles. Som part de la terra i, així mateix, ella és part de nosaltres. Les flors perfumades són les nostres germanes; el cérvol, el cavall, la gran àguila, aquests són els nostres germans. Les escarpades penyes, els humits prats, la calor del cos del cavall i l'home, tots pertanyem a la mateixa família.

 

Per tot això, quan el Gran Cap de Washington ens envia el missatge que vol comprar les nostres terres, diu que ens reservarà un lloc en el qual puguem viure confortablement entre nosaltres. Ell es convertirà en el nostre pare i nosaltres en els seus fills. Per això considerem la seva oferta de comprar les nostres terres. Això no és fàcil, ja que aquesta terra és sagrada per a nosaltres.

 

L'aigua cristal·lina que corre pels rius i rierols no és només aigua, també representa la sang dels nostres avantpassats. Si els venem les terres, hauràn de recordar que és sagrada i alhora hauràn d´ensenyar als seus fills que és sagrada i que cada reflex fantasmagòric en les clares aigües dels llacs conta amb successos i memòries de les vides de la nostre gent. El murmuri de l'aigua és la veu del pare del meu pare.

 

Els rius són els nostres germans i apaguen la nostra set; són portadors de les nostres canoes i alimenten als nostres fills. Si els venem les nostres terres, vostès hauràn de recordar i ensenyar-los als seus fills que els rius són els nostres germans i també els seus, i per tant hauràn de  tractar-los amb la mateixa dolçor amb que es tracta a un germà.

 

Sabem que l'home blanc no comprèn la nostra manera de vida. Ell no sap distingir entre un tros de terra i altre, ja que és un estrany que arriba de nit i pren de la terra allò que necessita. La terra no és la seva germana, sinó la seva enemiga i una vegada conquistada segueix el seu camí, deixant enrere la tomba dels seus pares sense importar-li. Li segresta la terra als seus fills. Tampoc li importa. Tant la tomba dels seus pares com el patrimoni dels seus fills són oblidats. Tracta a la seva mare, la terra, i al seu germà, el firmament, com objectes que es compren, s'exploten i es venen com ovelles o comptes de colors. El seu apetit devorarà la terra deixant enrere només un desert.

 

No ho sé, però la nostra manera de vida és diferent a la de vostès. La sola vista de les seves ciutats apesara els ulls del pell vermella. Però potser sigui perquè el pell vermella és un salvatge i no comprèn gens.

 

No existeix un lloc tranquil en les ciutats de l'home blanc, ni hi ha lloc on escoltar com s'obren les fulles dels arbres a la primavera o com aletegen els insectes. Però potser també això deu ser perquè sóc un salvatge que no comprènc gens. El soroll només sembla insultar les nostres oïdes. I després de tot, para què serveix la vida si l'home no pot escoltar el crit solitari del xupacabres ni les discussions nocturnes de les granotes a la vora d'un estany? Sóc un pell vermella i gens entenc. Nosaltres preferim el suau murmuri del vent sobre la superfície d'un estany, Així com l'olor d'aquest mateix vent purificat per la pluja del mig dia o perfumat amb aromes de pins.

 

L'aire té un valor inestimable per al pell vermella, ja que tots els éssers comparteixen un mateix alè: la bèstia, l'arbre, l'home, tots respirem el mateix aire. L'home blanc no sembla conscient de l'aire que respira; com un moribund que agonitza molts dies, és insensible a la pudor. Però si els venem les nostres terres hauràn de  recordar que l'aire no és inestimable, que l'aire comparteix el seu esperit amb la vida que sosté. El vent que va donar als nostres avis el primer alè de vida, també reb els seus últims sospirs. I si els venem les nostres terres vostès hauràn de conservar-les com cosa a part i sagrada, com un lloc fins a on l'home blanc pugui assaborir el vent perfumat per les flors de les prades.

 

Per això, vam considerar la seva oferta de comprar les nostres terres. Si decidim acceptar-la, jo posaré una condició: l'home blanc ha de  tractar als animals d'aquesta terra com als seus germans.

 

Sóc un salvatge i no comprenc altra manera de vida. He vist a milers de búfals podrint-se en les prades, morts a tirs per l'home blanc des del seu tren en marxa. Sóc un salvatge i no comprenc com una màquina fumejant pot importar més que els búfals als que nosaltres matem només per a sobreviure.

 

Què seria de l'home sense els animals? Si tots fossin exterminats, l'home també moriría d'una gran solitud espiritual; perquè el que els succeeix als animals també li succeirà a l'home. Tot va enllaçat.

 

Hauràn d´ ensenyar-los als seus fills que el sòl que trepitgen són les cendres dels nostres avis. Inculquin als seus fills que la terra està enriquida amb les vides dels nostres semblants a fi que sàpiguen respectar-la. Ensenyin als seus fills que nosaltres hem ensenyat als nostres que la terra és la nostra mare. Tot el que li passi a la terra li passarà als fills de la terra. Si els homes escupen en el sòl s'escupen a si mateixos.

 

Això sabem: la terra no pertany a l'home; l'home pertany a la terra. Això sabem. Tot va enllaçat, com la sang que uneix a una família. Tot va enllaçat.

 

Tot el que li passi a la terra, li passarà als fills de la terra. L'home no va teixir la trama de la vida; ell és només un fil. El que fa amb la trama l'hi fa a si mateix.

 

Ni tan sols l'home blanc, que el seu Déu passeja i parla amb ell d'amic a amic, queda exempt de la destinació comuna. Després de tot, potser siguem germans. Ja veurem. Sabem una cosa que potser l'home blanc descobreixi algun dia: el nostre Déu és el mateix Déu. Vostès poden pensar ara que Ell els pertany, el mateix que desitgen que les nostres terres els pertanyin; però no és així. Ell és el Déu dels homes i la seva compassió es comparteix per igual entre el pell vermella i l'home blanc. Aquesta terra té un valor inestimable per a Ell i si es danya es provocaria la ira del Creador. També els blancs s'extingiran, potser abans que les altres tribus. Contaminen els seus jaços i una nit moriràn ofegats en els seus propis residus.

 

Però vostès caminaran cap a la seva destrucció envoltats de glòria, inspirats per la força del Déu que els va portar a aquesta terra i que, per algun designi especial, els va donar domini sobre ella i sobre el pell vermella. Aquesta destinació és un misteri per a nosaltres doncs no entenem perquè s'exterminen els búfals, es domen els cavalls salvatges, se saturen els racons secrets dels boscos amb l'alè de tants homes i s'atiborra el paisatge dels exuberants pujols amb cables parlants.

 

On està l´arbre? Destruït.

 

On està l'àguila? Va desaparèixer.

 

Acaba la vida i comença la supervivència.

 

Comparteix!
M´agrada
Please reload

Entrades destacades

Metamorfosis fascinants II

July 2, 2019

1/2
Please reload

Entrades recents